Un més no farà mal...

Long long time ago...

2008-08-17T12:33:00.003+02:00

Novament davant del teclat...

Molt de temps desde l'últim post, ho sé. També feia molt que no hi havia Jocs Olímpics, i no per això fa menys il·lusió tenir-los de nou...

Potser que anem a pams i fem un petit resum:

La part més recent i més notòria, per unanimitat (només voto jo...), és la meva incorporació al món dels "tiets"...

Aquesta coseta preciosa és el meu nebot. Cada cop em va sonant menys a broma dir-ho en veu alta. Imagino que tothom necessita un període d'adaptació a tot en aquesta vida.

Sigueu presentats, per cert!! És el petit Àlex (Alexandre, com l'avi matern...) i és el fill del meu germà. De moment s'ha salvat de les queixalades als "moflis" del seu tiet, doncs quan el vaig tenir entre els meus braços encara era massa menut... però tot arribarà!!

Amb l'arribada del peque, ja es van esgotant les excuses per no tenir-ne un de propi. Fins ara em recolzava en la deferència cap al meu germà gran i deixar-li ser el primer en portar un nét als pares... però això ja no servirà. Jejejejeje. Fora de bromes, avui per avui no puc plantejar-me tenir un xurumbel propi, aquesta és la realitat. Per deixat i mal estudiant encara tinc la carrera penjada (és que la meva és una carrera de fons...), i de manera inmediata, el primer que cal solventar és això. Ja no entro en qüestions econòmiques, doncs la despesa (no en un sentit dolent, sino com a inversió, o com preferiu dir-li...) d'una criatura és important.

Doncs ja esteu presentats... Parlant de presentacions, no sé si ja coneixeu un marrec nou que corre per casa. El Làzaro. Uns dels darrers posts, a qui us presentava era el Koke, que malauradament va morir al poc d'arribar a casa. Va caure malalt i no va aguantar el canvi. Aquest galifardeu, en canvi, es un supervivent. El nom li ve per la seva condició de resuscitat. Com hauríeu de saber (creències apart) el Lázaro bíblic és aquell del "levántate y anda!" i és el que va fer el pelut. Després de ser donat per mort en un balcó, unes hores més tard tornava a moure's. Després de començar a menjar una mica va revifar del tot. Així que el nom estava cantat per ell.

A la foto encara se li veu la cara d'espantat després d'haver trucat a la porta i Sant Pere enviar-lo de nou avall. Deuria tenir unes 3 setmanetes... poc més...

Ja el veieu, tot un personatge... A vegades penso que un dia em demanarà una birra quan es posa així a mirar "el vent d'on ve"...

Jo penso que les historietes de "Làzaro i Akiles" poden donar per algun post posterior... Ja es veurà, que després un es passa dos anys sense escriure i li reclamen post... jejejejeje. Espero que l'espera sigui menor.

A veure a veure, més cosetes... A sí!! Una nova incorporació, o més ben dit un canvi... un canvi de moto. La "petita" Fazer 600 ha cedit pas a un "tractor amarillo" R1200GS... res a veure, però es quelcom força pròxim al que buscàvem: una montura més gran, còmoda i per fer més quilòmetres. Una bona oferta de finals d'any, època on els concessionaris per fer quadrar els números i davant la propera aparició d'un model nou realitzen ofertes molt temptadores... o almenys a mi em van temptar. A vegades crec que sóc fàcilment temptable... o potser només quan em vull deixar temptar, jejejejejejeje.

Sigui com sigui, va rebre un bon baptisme. Una setmaneta coneixent la Bretanya francesa i les costes del Dia-D, a Normandia. Un consell: la visita val la pena, però una mica de bon temps ajuda molt a gaudir-ho (quin fred!!! i més amb la moto). Així que ja sabeu, no abans de maig (però cadascú faci el que cregui oportú... faltaria més...)

Poc més de moment. O potser molt, però ho deixaré per un altre dia...

Fins aviat (espero).

YA OS CONTARÉ A LA VUELTA...

2006-04-07T08:55:00.000+02:00

RUM RUM... ENGEGUEM MOTORS, CARREGUEM EQUIPATGE... I ENS VEIEM DILLUNS!!!!!

Un més no farà mal...

2006-03-29T11:03:00.000+02:00

Hola a tothom de nou...

Casualitats de la vida el títol del blog em ve que ni pintat. Desde el passat dijous hi ha una nova incorporació a la casa. Un nou gat. El Koke. Ja venia amb nom, però qualsevol que tingui o hagi tingut algun animal a casa sabrà que els noms es respecten de manera força precària... A menys d'una setmana de la seva arribada jo ja el tinc rebatejat com a Galifardeu. I probablement l'Akiles (el gran dels dos) l'anomenarà per "Petit Cabró forani que vens a menjar-te el meu pinso". La veritat és que està siguent una setmaneta dura d'adaptació. L'Akiles dormia plàcidament abans de l'arribada del petit, i tampoc havia conviscut mai amb d'altres gats, així que ja us podeu imaginar. L'amo absolut fins aquell moment es veia atemorit davant la possibilitat de ser destronat, i ho feia saber. Després de les pertinents presentacions de rigor, amb les tradicionals bufades i enxerinades dels gats per part de l'Akiles (rebudes amb cert temor i molta prudència pel Galifardeu nouvingut) es va donar pas a la curiositat per examinar al petit pelut que hi havia dins del transportín. Tot el vespre el van passar així, en un cerimonial ple de significats per tal d'aclarir les posicions de cadascun desde bon principi.

L'experiència dels que tenim germans és un bagatge interessant a l'hora de donar cert marge a les baralles entre els felins (perque mira que s'arriben a donar, o més ben dit el petit intenta protegir-se del gran). La situació s'ha normalitzat una miqueta. Els primers dies l'Akiles vivia en permanent tensió i cabreig. Portava una cara de mala òstia que riu-te'n dels nens petits fent morros. Es passava les hores fent un marcatge exhaustiu al Koke, i no li treia l'ull de sobre en cap moment. Afortunadament la situació es va suavitzant, i així van passant els dies...

Mica en mica es fan més un amb l'altre... tenen moments de pau, fins i tot de germanor felina. Així doncs, ja teniu presentat el nou habitant de la casa. Més endavant ja miraré si segueixo passant "partes" del dia a dia dels petits dimonets peluts ... de moment he aprofitat l'ocasió per penjar fotos en un post. Ja veurem com queda.

Fins un altre!!

N'hi ha que diuen prou...

2006-03-13T23:45:00.000+01:00

Hola a tohom...

Feia molt q no omplia amb més dissertacions aquest petit espai virtual que em cedeixen... A vegades no ve de gust escriure. A vegades no sap què escriure... i a vegades no saps com fer-ho. Crec en l'utilitat del "blog" com a eina d'alliberament neuronal pels que signen els posts. També serveix pel petit (o gran) grup de voyeurs literaris que es limiten a llegir què escriu cadascun desde aquesta ambigua distància virtual. En fi, a tots i cadascun dels que volgueu llegir allò que escrigui, aquí ho teniu...

No ho poso en el meu perfil, xo dubto que algun dels que mireu aquest blog no ho feu xq quelcom em coneixeu. Molts ho sabeu, sóc jugador de waterpolo. Els que no en tenieu ni idea, ara en sou assabentats... I no sé quants de vosaltres seguiu sense saber la tràgica notícia del cap de setmana. Evidentment no em refereixo a la derrota del Barça en el Reyno de Navarra (no puc negar que me n'alegro moderadament). És una notícia de la que no puc alegrar-me'n. Es tracta de la mort de l'ex-porter de la selecció nacional de waterpolo, Jesús Rollán. Un home que va assolir les fites més altes en l'àmbit esportiu. Campió olímpic, mundial, també guanyador de la Champions League, i un llarg etcètera de mèrits esportius que omplirien un palmarés esportiu molt lloable. Però sembla ser que de poc o molt poc li serveix tot això ara. Amb només 37 anys ha posat fi a la seva vida. Tot sembla indicar que ha acabat suicidant-se... Es trobava en una balneari especialitzat en trastorns psíquics i tractaments de desintoxicació. Dissabte al matí el van trobar mort. Es va llançar desde un quart pis.

Aquesta entradeta em servirà per abordar un dilema que desde sempre m'ha rondat el cap. El suicida és un covard o un valent? S'ha de tenir molt de valor per posar fi a l'existència, o és una renúncia a lluitar per buscar solucions als problemes?? Com a tot a la vida, hi ha casos i casos. Potser el Nen (no us equivoqueu, no parlo del de Buenafuente) no estaria massa d'acord amb mi. En molts aspectes per ell no existeix el gris... o blanc o negre. En fi, suposo que trobaríem infinitat de diferents situacions on una opció o una altra serien vistes de vàries maneres distintes. Jo personalment no ho veig tan clar. I segueixo pensant que fins i tot el suicidi és una elecció legítima de cadascú. Crec que irònicament és penat per la llei, xo crec que si realment som éssers lliures (que evidentment no ho som) hauríem de tenir la llibertat d'elecció també en això. Òbviament, l'etiqueta de covard/valent ens la penjaran els que es quedin. Sempre és així. I seran ells qui jutjin la realitat que queda un cop el suicida ja no hi sigui... En fi, tampoc em considero qui per dissertar amb certa profunditat sobre temes tan complexes.

Poc més... volia fer-vos arribar la meva petita reflexió sobre el tema. També buscava tornar a reprendre el fil d'escriure una mica més regularment (a veure si així en Marc no m'esbronca quan ens veiem fent una birra). Doncs així m'acomiado, també us dic que queda pendent un post sobre el Carnestoltes on hi volia penjar les fotos que vaig fer-me amb la meva disfressa, xo no em va quedar massa entusiasme després de rebre la notícia del suïcidi.

En fi, espero que ens retrobem aviat... A reveure a tothom!

Escapada a 11.000 rpm...

2006-02-21T12:03:00.000+01:00

Novament divagant...

Com us ha anat desde l'últim post? Espero q estigueu tots bé. Jo la veritat he tingut temporades millors, xo tampoc us feu ara una idea fatalista... Tinc la sort de ser un personatge amb força bona autoregulació. De tant en tant pot portar-me problemes x la sensació d'hermetisme emocional q es pugui desprendre de la meva manera de fer les coses, xo la veritat és q tampoc ser fer-ho gaire millor. Sempre he sigut molt millor oient que narrador personal... deu ser x la gran quantitat d'hores passades escoltant la ràdio, amparat sota la tranquilitat del meu refugi "emocional".... buffff. Qualsevol pensarà que sóc un "ermitaño" solitari, xo no us porteu a error...

Tot el que venia a compartir amb vosaltres és el gran bé que em va fer divendres passat poder "fugir" i escapar-me amb la moto abans que em vinguessin a sobre les parets de casa. Estava intentant fer gestions x poder matricular-me del quatrimestre de primavera a la uni i no trobava a cap de les peces del trencaclosques en que s'han convertit les meves matrícules. Doncs això... tava fart i tampoc podia fer res x solucionar inmediatament el problema, així q vaig enfundar-me les botes i la caçadora, vaig preparar-me la bossa per anar més tard a entrenar, vaig engegar la moto i.... ADÉU!!! A TOMAR POL CULO TODO!!! No sóc pas un fitipaldi temerari, ni molt menys un Rossi virtuós. Vull dir que no és que n'és a 130 x Can Bordoi, ni molt menys... xo jo al meu ritme em va servir x oblidar-me de tot durant l'horeta i mitja q vaig estar voltant arreu. I a més vaig tornar amb la sensació que nava millorant la meva destressa al manillar de la meva moto. Podríem dir que ja sóc cinturó groc, jejejejeje (desconec l'ordre dels colors, xo m'ha fet gràcia l'ocurrència, sóc així de senzillot)

L'escapadeta també va venir motivada per força més factors, xo donat el caràcter públic d'aquest blog, prefereixo rentar draps bruts a casa, o dins del vestuari, jejejejeje. En fin... poca cosa més x avui, bàsicament xq haig d'anar a entrenar i si no faré tard. I no està l'ambient com per tirar-hi coets... Així q fins aviat.

Seguirem compartint...

Meme de rareses...

2006-02-10T01:02:00.000+01:00

Val d'acord... Pepo, acceptarem el meme.

La veritat, no sabria ben bé per on començar. Desconec si alguns dels meus hàbits podrien titllar-se de rareses. Desconec si podrien titllar-se de qualsevol cosa. En fi.. ahí os lo dejo:

1.- Digueu-me guarro (xo no sóc l'únic) xo sempre que em tiro a una piscina (ja sigui x entrenar o no...) acostumo a pixar només arribar a l'altra banda. Espero no us ofengueu aquells que en disposeu d'una a casa vostra i alguna vegada m'hagueu invitat.

2.- Sempre em sua el nas abans q qualsevol altra part del cos. És familiar. jejejeje

3.- Al pixar (tema recurrent avui...) acostumo a tirar-me un pet. Ara hi penso i crec q quan estic a l'aigua (recordeu el núm. 1) no ho faig... demà m'hi fixaré... També acostuma a recorrem un calfred x l'esquena... (no tot és escatològic... jejejeje)

4.- Al beure'm una beguda d'ampolla que porti enganxines, sempre les acabo estripant... Aquest fenomen es veu amplificat amb les "estrelles" que begui...

5.- I per finalitzar... deixeu-me rumiar... potser el fet q abans d'un partit procuro saludar a tots els meus companys. I als entrenadors no+ un cop finalitzats els jugadors... Això és quelcom q porto fent desde fa un parell de temporades (no és cosa de superstició, ho asseguro).

En fi, crec q amb això queda resolt el tema del meme que va enviar-me en Pepo (o Sr. Spà si preferiu...) De moment jo aniré a dormir i seguiré pensant rareses (per anomenar-les d'alguna manera), o potser no ho faci... ja veurem.

Bona nit a tothom.

Ja en van 25... pos pel cul te la hinc!!

2006-01-23T19:15:00.000+01:00

Bones a tothom!!

Avui dilluns 25 de gener acabo de cumplir 25 anyets... A tots els q m'heu felicitat, gràcies x tot... A la resta, també... jejejejeje. Crec q no he canviat prou en fer-ne 25 com x escriure un post seriòs i transcendent. Així q més q un post aquest escrit quedarà en una mini nota d'agraiment a aquells q us heu enrecordat i dir-vos q a partir d'ara amb la finalització dels meus exàmens el blog espero q es vegi afavorit amb nous escrits (tampoc seran transcendents ni vitals, xo jjo em quedaré molt tranquil...jejejejeje)

Poc temps tinc abans d'anar a entrenar, així q poc més. Fins aviat a tothom. Un petonet.

L'any s'acaba, l'any comença...

2005-12-30T16:23:00.000+01:00

Tornem a ser-hi...

M'encanta ser prou obert de mires com per perdre'm poques coses (les que em perdo no és x tancat, sino x gos... ja ho sabeu). L'altre nit vaig participar d'una nit de les q val la pena viure. D'aquelles que quan te les proposen, saps que les hauràs de viure, passi el q passi i amb les conseqüències q puguin ocasionar. I tot això em surt xq tornava a pensar en la música. Aquesta nit q menciono és un concert a la sala Apolo de Barcelona. Les bandes... la banda erem nosaltres. Els músics eren LA FAMILIA RÚSTICA, una primera banda q no recordo el nom xo també sonava bé i MUCHACHITO, un híbrid entre Fito y fitipaldis i Manu Chao, amb ramalasos de Kiko Veneno. Un autèntic màquina de la guitarra. En fi, un concert al que vaig nar amb ganes de passar-m'ho bé, i vaig sortir havent disfrutat com un marrec. La tropa amb la que vam trobar-nos mereixeria un post apart. Aquí deixarem la definició de la "banda".
La nit tb va ser un comiat d'any prematur amb el dropo q més m'estimo d'aquest món, i q tants (i més q vindran) maldecaps m'ha portat. Vam nar-hi plegats, guiats x les xaies (la "tropa"). Algunes d'elles tan despistades q perden coses, tot i q després no ho volen reconèixer. En general un grup de xaies i xaios molt amè i maco. Gent divertida, esbojarrada, oberta i aparentment amb pocs prejudicis. Ja se sap que com més coneixes a la gent més coses hi trobes, xo bona gent en definitiva. En fi... que m'ho vaig passar teta. L'endemà van ser un suplici els entrenos, xo mentres nedava m'acompanyava un somriure als llavis.

Poca cosa més companys i companyes. Que l'any s'acaba... i un nou començarà. Vindran tot de bons propòsits que de ben segur poc tindrem en compte passada la ressaca de cap d'any, xo tot i així els farem. No canviarem tant depressa a aquestes alçades. Si ens anem moldejant ja serà força... No sé, m'acaba de venir al cap l'imatge d'un torn amb una peça de fang girant sense parar. La veritat és q potser és el concepte que dic... nem moldejant i donant forma buscant el que volem q sigui la figura. Xo el torn no pararà... seguirà girant... si el resultat t'agrada, hauràs d'utilitzar l'experiència x seguir amb mà sàvia mantenint la figura tal i com t'agrada. Sempre s'ha de seguir guiant. Si l'abandones saps q acabarà passant... En fi, caldrà no cremar-se i entrar al forn, que mentres es mantingui humit el fang es treballava. Tot sabem que passa un cop cuit...

Molt bon any a tothom. Feu les coses tot el millor que sapigueu i procureu-vos tanta felicitat com sigueu capaços. Als que ja ho sabeu, us ho torno a dir, xq estic tovet i m'agrada sentir-ho (no només d'oïda), us estimo. Sigueu feliços.

P.D: Per cert, quan "evoqui" el concert en sentir Muchachito riuré pensant en la "xaies night"... jejejejeje. NANIT.

El poder d'evocar...

2005-12-02T01:29:00.000+01:00

Tornem a ser-hi de nou...

Doncs sí, costa estar-se'n. Tot just he començat, però es fa difícil parar. No crec q aquest blog tingui intencions de diari personal, almenys no en un sentit de relatar el meu dia a dia i el meu voltant i món quotidià. Crec q més aviat l'estic utilitzant com a experiència, una mica com tot a la vida. Experiència enriquidora?? Crec q totes ho són, l'experiència és un grau q diuen. Alliberadora? Podria ser, xo implicaria q necessito alliberar-me, i no sabria dir sí això s'ajustaria a la realitat. Però el q sí q sé és q no em fa cap mal, que em senta bé. I llavors xq parar, no? En fi... q aquí em torneu a tenir de nou, deixant que els meus dits construeixin l'escrit al so del repicar del teclat.

Avui crec q m'ha donat x la música. Per l'immensa quantitat de records, imatges i situacions que evoquen les cançons. Estic escoltant el nou (i únic??) treball d'estudi de James Blunt. Me l'han deixat aquesta tarda... sí, és en mp3. Ara podria dir q només vull comprovar si val la pena comprar-se'l, q si m'agrada em compraré l'original... i podria seguir amb tot un reguitzell de justificacions amb el propòsit de fer excusable la meva falta. Però tots sabem que en el 99% dels casos mai anirem després a comprar el CD original...el seguirem baixant d'internet. En fi, no anaven x akí les meves dissertacions d'avui.

Provarem de reconduir-nos en aquest nou paràgraf. Venia dient que no deixa de sorprendre'm el vincle que es forma entre els records i les cançons. La manera subconscient com es desperten aquests records i imatges en la nostra memòria al sentir els acords d'una melodia o la lletra d'una cançó. Pot dibuixar-se'ns un somriure mel·lancòlic als llavis, o saltar ràpidament a canviar d'emissora a la ràdio. N'hi ha x totes les ocasions, i a més cadascú és un món.

Personalment a mi el passat no em molesta. M'explico. Els records, ja sigui de situacions agradables o d'altres que t'alegres d'haver deixat enrere, no em causen malestar emocional (per intentar explicar-ho d'alguna manera). Probablement sigui una mica amant de les retrospectives personals. M'agrada de tant en tant ser una mica espectador del meu passat. Sense jutjar, sense rencor ni melancolia. Veure una mica com ha anat passant tot i com he arribat a la situació actual. Val a dir que no és un problema de vanitat ni egocentrisme, almenys així ho penso jo. En fi, que el passat passat està, i no val la pena desaprofitar el present capficant-nos més en tot allò que ja no canviarem.

Crec q per avui plegarem. Seguiré encantat de que la música m'evoqui records, i que també em desperti sensacions noves. Seguiré envejant terriblement a aquell que amb la seva veu i música sigui capaç de fer-me sentir viu, que em remogui x dins. I l'envejaré sanament xq m'encanta... ironies de la vida, però, segurament seguiré sense pagar pel seu treball i finançant l'opció a que treballi en condicions x fer-me seguir vibrant. Misèries i paradoxes dels temps que corren.

Seguiré vivint i acompanyant els meus moments amb música, i segurament en algun racó de món podré evocar-los al compàs d'unes notes.

Fins aquí per avui.

òstia! ja van 3???

2005-11-30T02:18:00.000+01:00

De nou per aquí...

Acabo de deixar en Buenafuente a la tele. Abans havia passat per ella l'Eva Hache (de qui em confesso devot desde el seu pas x El Club de la comedia i la Paramount Comedy). I em sorprenc novament sentat davant la pantalla escrivint de nou. Hi ha q abans d'anar a dormir s'asseguren q la ciutat estigui preparada i tanquen llums x anar a fer nones... Ara a mi m'està donant x escriure unes línies abans d'entrar als llençols. Les meves nits començaran a semblar els finals dels capítols de "médico precoz"?? Molts recordareu segurament la sèrie.
En fi... realment tenien raó els "bloggers" experimentats: això enganxa. De la tele al llit passo sempre per la sala de l'ordinador i acostumo a entrar a llegir el correu, o senzillament a deixar engegat l'emule (q per cert em va lentíssim, xo això ja és un altre tema). Però desde fa un parell de dies la meva incursió en la xarxa també inclou un repàs als blogs dels meus amics Àngel i Pepo. Té collons la cosa... ara resultarà q començarem a basar la nostra comunicació en els posts q anirem deixant en els nostres blogs i els corresponents comentaris. La veritat és que no som massa de converses telefòniques (vaja, sereu dels pocs q ho llegireu, i ho sabeu de sobres... ara no sé xq escric com si ho hagués de llegir algú més... jejejejeje) i últimament no m'he prodigat pas amb mails. Podríem dir q tot rondava al voltant del messenger. Xo el messenger vindria a ser un estil com més de conversa. Escrius i responen. Tot molt immediat. Normalment vàries converses simultànies ("estàs amb algú més??" "NOOOO!!! i ara..." no cal q us hi sentiu identificats) En aquests escrits, en canvi, es recupera més l'estil de la carta. Vas escrivint i ningú interromp. Pots anar escupint i vomitant conceptes i idees fins a dir prou.
Aquestes nits em recorden una mica els dos anys q vaig passar vivint sol a Barcelona. Escrivia algunes nits. Normalment era correspondència amb una amiga gallega (de Galícia... perdó...) Estava en un mini pis de poc més de 40 m2 situat en un baix amb una lluminositat prou escassa com per invitar a escriure. Si afegim que no havia tele, doncs la combinació ens dóna un consum exagerat de piles AAA x una ràdio petitona q tenia, molt de temps no perdut al sofà davant la tele i una predisposició emocional a buidar-te davant un paper en blanc.

He parat un moment x veure els estropicis q estava inflingint el gat a la casa. Torno a seure i rellegeixo i veig q he perdut una mica el fil del q desenvolupava (ja vaig avisar q no preparo els escrits). Suposo q tot venia a intentar desenllaçar en la lectura dels vostres blogs... suposo... Crec q és probable q m'hagi adonat una mica el subtil i a la vegada immens canvi en el meu dia a dia q suposa la marxa de l'AMIC, en majúscules (no s'ofengui la resta q tb us aprecio als demés... sin nombres número dos) En el seu blog parla de grans converses mantingudes. No grans x la seva transcendència a nivell mundial. Crec q mai hem intentat arreglar res q no sigui el nostre d'entorn. I no pas per egoistes... crec q més per pragmatisme. Arreglar-se a un mateix és el primer pas per poder procurar ajudar a la resta a que s'arreglin.
Parlava del canvi en el meu dia a dia. La sensació no és nova. Probablement tota la meva existència s'hagi basat en la subtilessa dels canvis i el reordenament emocional i funcional del meu propi dia a dia. Sonarà massa ple d'ambigüetat... és segurament un dels altres trets definidors de la meva manera de ser. Però encara estic molt verd en els blogs com per anar despullant tot el meu dins en una pantalla totalment accessible desde qualsevol indret. El fora sí q ha sigut despullat en algunes ocasions (tampoc tantes, bandarres, no rieu...) Em vinc a referir que estic escrivint adreçant-me a persones molt concretes, xo q en el fons el blog és de domini públic. I mai ha sigut un dels meus forts deixar al descobert el meu dins tan fàcilment. Uns em titllaran de fred, xo els q m'heu arribat a conèixer sabeu prou bé q la informació sempre ha estat allà, xo potser només uns pocs tenen el codi x desxifrar-la....

Perdo gas... no ho dic només pels pets q he anat tirant-me durant tot l'escrit i q em permeten certificar i donar fe que estic podrit. Perdo gas i em dóna la sensació que potser tot sona vague. No pretenc fer articles d'opinió ni alçar-me com un nou gran pensador d'aquest segle. És tot molt més personal... tot més de petit cercle, del cercle important. El proper, el que s'ha de cuidar. El que et recollirà després de veure com has nat x terra. El que probablement sigui molt més petit del que ens volen fer creure... no sé si el tamany importa, xo el contingut sí, i molt.

Definitivament plego x avui (no sin antes mendaros a la... que grans els Gomaespuma) Bona nit a tothom.

Fins el següent (això enganxa)

P.D: No pateixis cabroncete, tothom és a dormir i ara apago els llums.

Començo avui... sigueu benèvols

2005-11-29T03:45:00.000+01:00

Bones el q sigui a tothom...

Ja ho dic a dalt, crec q "un més no farà mal"... Frase emprada en múltiples i variades situacions amb desenllaços tan diversos com sorprenents. Mai sabem si "farà mal" fins que ja és massa tard. Quan el moment arriba no val provar d'arreglar-ho, segur q ho espatlles més. Els "jo no volia...", "no pensava q acabaria així...", i d'altres excuses puerils que només volen intentar amagar la responsabilitat dels nostres actes no tenen cabuda. És per això que sempre provo de ser sincer amb mi mateix i fidel als meus principis. Quan les coses s'esguerrin només podran desaprovar-te no compartir les mateixes idees i maneres de fer que tu. I sobre gustos... ja se sap. Mai plou igual per a tots. Parlo en primeríssima persona doncs no em considero ningú per alliçonar i fer doctrina davant la vida que cadascú decideix portar...

En fi, no sé si aquest blog tindrà continuitat. M'agrada escriure. No ho nego. Però sóc terriblement erràtic i divago amb una frecuència excessiva q converteixen els escrits en pseudo exercicis de re-ubicació neuronal probablement poc interessants de ser llegits per internautes àvids d'informació instantània a través de la xarxa. Ja us he avisat... he tornat a naufragar pel mar d'idees caòtiques que solen rondar (q no omplir) el meu cap.

Aquí ho deixaré de moment. Quan arribi el següent escrit veurem per on sortiran els meus pensaments i com quedaran plasmats en aquest nou blog.

Fins la propera.

Torno a casa i segueixo divagant...

2005-11-29T02:30:00.000+01:00

Bones a tothom...

La veritat és q aquest escrit està naixent d'un altre començat fa poca estona però no acabat. Segueixo sense portar les regnes dels meus escrits i aquests acaben perdent-se en autèntiques vomitades mentals sense massa solta ni volta. Tampoc tinc molt clar si aquest us acabarà arribant o no...

Tot ha sorgit de com els blogs ens permeten refermar idees en deixar-les escrites. De com s'usaven els escrits per dir coses que no es diuen cara a cara. A vegades perquè es donen per sabudes, a vegades perquè no saben com dir-se. A vegades perquè sencillament ho deixem per una altra ocasió... el "ja li diré més tard" acostuma a venir seguit d'un "ara ja potser no és el moment", i molt probablement acabi amb un "psé, si total ja ho sap..."
Evidentment estic parlant de sentiments. D'emocions. De moments compartits, de complicitats... de les coses q realment encara ens roben un somriure en recordar el viscut... M'estic posant tovet, i no fa massa vaig llegir un post d'un amic q acabava amb un "està plovent, xo em vull mullar" (amb la llicència d'Els Pets, evidentment), i això també em passa a vegades. M'estic posant tovet, i què? Parlar de moments, complicitats i sentiments inevitablement em porta a la ment a alguna gent. Gent que potser para lluny ara mateix (mira Pepo, jo tb parlo de distàncies, jejejeje), i d'altra q tot i estar propera la sents cada com més allunyada...
Sempre he envejat la gent capaç de parlar sense massa embuts dels sentiments que sent cap una altra persona. Em refereixo a la gent q et fa saber q l'importes. I em fa ràbia xq a mi em costa horrors. Confio sempre en que els meus actes parlin per mi... Últimament he procurat q la gent q m'importa ho sàpiga. Probablement no hagi arribat a tothom, xo allà segueixen els meus actes. Alguns els tinc una mica més abandonats que els altres. Omnipresent encara no ho sóc (tampoc aspiro a ser-ho).

Per anar acabant, simplement volia deixar una petita reflexió personal. Vindria encaminada a que no es pot obligar a ningú a que siguem importants x ell/ella. Tothom es ben lliure de triar camins, opcions i gent x envoltar-se. Si algú no vol compartir el camí amb nosaltres, què hi farem... Si això et suposa una entrebancada, busca coixí en els q sí q t'aprecien. Aquests són els que s'han de cuidar, els q valen... i escassejen. Sense por a la batacada. Les caigudes ajuden molt a veure els qui estan allà x recollir-te...

Ho deixaré ja x avui xq crec q mesclo massa coses diferents... Si esteu ja llegint això és q sí q finalment està publicat. Cuideu-vos molt tots... fins aviat.

Per cert... només volia dir-vos q sí q m'importeu. No va per tothom, xo als qui va ja ho saben...