Torno a casa i segueixo divagant...
Bones a tothom...
La veritat és q aquest escrit està naixent d'un altre començat fa poca estona però no acabat. Segueixo sense portar les regnes dels meus escrits i aquests acaben perdent-se en autèntiques vomitades mentals sense massa solta ni volta. Tampoc tinc molt clar si aquest us acabarà arribant o no...
Tot ha sorgit de com els blogs ens permeten refermar idees en deixar-les escrites. De com s'usaven els escrits per dir coses que no es diuen cara a cara. A vegades perquè es donen per sabudes, a vegades perquè no saben com dir-se. A vegades perquè sencillament ho deixem per una altra ocasió... el "ja li diré més tard" acostuma a venir seguit d'un "ara ja potser no és el moment", i molt probablement acabi amb un "psé, si total ja ho sap..."
Evidentment estic parlant de sentiments. D'emocions. De moments compartits, de complicitats... de les coses q realment encara ens roben un somriure en recordar el viscut... M'estic posant tovet, i no fa massa vaig llegir un post d'un amic q acabava amb un "està plovent, xo em vull mullar" (amb la llicència d'Els Pets, evidentment), i això també em passa a vegades. M'estic posant tovet, i què? Parlar de moments, complicitats i sentiments inevitablement em porta a la ment a alguna gent. Gent que potser para lluny ara mateix (mira Pepo, jo tb parlo de distàncies, jejejeje), i d'altra q tot i estar propera la sents cada com més allunyada...
Sempre he envejat la gent capaç de parlar sense massa embuts dels sentiments que sent cap una altra persona. Em refereixo a la gent q et fa saber q l'importes. I em fa ràbia xq a mi em costa horrors. Confio sempre en que els meus actes parlin per mi... Últimament he procurat q la gent q m'importa ho sàpiga. Probablement no hagi arribat a tothom, xo allà segueixen els meus actes. Alguns els tinc una mica més abandonats que els altres. Omnipresent encara no ho sóc (tampoc aspiro a ser-ho).
Per anar acabant, simplement volia deixar una petita reflexió personal. Vindria encaminada a que no es pot obligar a ningú a que siguem importants x ell/ella. Tothom es ben lliure de triar camins, opcions i gent x envoltar-se. Si algú no vol compartir el camí amb nosaltres, què hi farem... Si això et suposa una entrebancada, busca coixí en els q sí q t'aprecien. Aquests són els que s'han de cuidar, els q valen... i escassejen. Sense por a la batacada. Les caigudes ajuden molt a veure els qui estan allà x recollir-te...
Ho deixaré ja x avui xq crec q mesclo massa coses diferents... Si esteu ja llegint això és q sí q finalment està publicat. Cuideu-vos molt tots... fins aviat.
Per cert... només volia dir-vos q sí q m'importeu. No va per tothom, xo als qui va ja ho saben...
La veritat és q aquest escrit està naixent d'un altre començat fa poca estona però no acabat. Segueixo sense portar les regnes dels meus escrits i aquests acaben perdent-se en autèntiques vomitades mentals sense massa solta ni volta. Tampoc tinc molt clar si aquest us acabarà arribant o no...
Tot ha sorgit de com els blogs ens permeten refermar idees en deixar-les escrites. De com s'usaven els escrits per dir coses que no es diuen cara a cara. A vegades perquè es donen per sabudes, a vegades perquè no saben com dir-se. A vegades perquè sencillament ho deixem per una altra ocasió... el "ja li diré més tard" acostuma a venir seguit d'un "ara ja potser no és el moment", i molt probablement acabi amb un "psé, si total ja ho sap..."
Evidentment estic parlant de sentiments. D'emocions. De moments compartits, de complicitats... de les coses q realment encara ens roben un somriure en recordar el viscut... M'estic posant tovet, i no fa massa vaig llegir un post d'un amic q acabava amb un "està plovent, xo em vull mullar" (amb la llicència d'Els Pets, evidentment), i això també em passa a vegades. M'estic posant tovet, i què? Parlar de moments, complicitats i sentiments inevitablement em porta a la ment a alguna gent. Gent que potser para lluny ara mateix (mira Pepo, jo tb parlo de distàncies, jejejeje), i d'altra q tot i estar propera la sents cada com més allunyada...
Sempre he envejat la gent capaç de parlar sense massa embuts dels sentiments que sent cap una altra persona. Em refereixo a la gent q et fa saber q l'importes. I em fa ràbia xq a mi em costa horrors. Confio sempre en que els meus actes parlin per mi... Últimament he procurat q la gent q m'importa ho sàpiga. Probablement no hagi arribat a tothom, xo allà segueixen els meus actes. Alguns els tinc una mica més abandonats que els altres. Omnipresent encara no ho sóc (tampoc aspiro a ser-ho).
Per anar acabant, simplement volia deixar una petita reflexió personal. Vindria encaminada a que no es pot obligar a ningú a que siguem importants x ell/ella. Tothom es ben lliure de triar camins, opcions i gent x envoltar-se. Si algú no vol compartir el camí amb nosaltres, què hi farem... Si això et suposa una entrebancada, busca coixí en els q sí q t'aprecien. Aquests són els que s'han de cuidar, els q valen... i escassejen. Sense por a la batacada. Les caigudes ajuden molt a veure els qui estan allà x recollir-te...
Ho deixaré ja x avui xq crec q mesclo massa coses diferents... Si esteu ja llegint això és q sí q finalment està publicat. Cuideu-vos molt tots... fins aviat.
Per cert... només volia dir-vos q sí q m'importeu. No va per tothom, xo als qui va ja ho saben...
posted by Pablito el Gordito at 02:30
2 Comments:
Ara si que ho he vist tot...Paglitooo...tu un bloq....mare meva...no llegeixis gaire el que has posat no sigui que pensis mes del compte.
En fi, que m'alegro que de tant en tant, siguis capaç de pensar i escriure el que sents i com ets sents. Sempre, en un paper i en lletres plasmes molt millor tot el que t'esta pasant. Lo fotut es rellegir-ho, es llavors quan t'adones del que sents i deixes de sentir.
I si, es cert, segurament moltes vegades no saps parlar, i d'altres parles molt sense dir res. Pero jo que et conec, se que tens un raco moltsentimental que segurament no vols que la gent conegui. Pero jo que he tingut la sort de coneixe'l, et dic que no el perdis mai....
Cuida't molt
Gros bisou...
NEN
sense paraules pau... m'encanta que després de tant de temps, em reafirmi la meva opinió sobre una gran (i no només de tamany... penseu el que vulgueu) gran persona que estàs fet!
segueix escrivint pau! M'encanta!
ense seguirem mullant! No hem de tenir por del que escrivim ni del que pensem, per sort l'època franquista ha passat... i una reunió de 3 ja no és una manifestació... (ui...ara se'm ha parat a mi!)
PEPO!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home