YA OS CONTARÉ A LA VUELTA...

RUM RUM... ENGEGUEM MOTORS, CARREGUEM EQUIPATGE... I ENS VEIEM DILLUNS!!!!!

Un més no farà mal...

Hola a tothom de nou...

Casualitats de la vida el títol del blog em ve que ni pintat. Desde el passat dijous hi ha una nova incorporació a la casa. Un nou gat. El Koke. Ja venia amb nom, però qualsevol que tingui o hagi tingut algun animal a casa sabrà que els noms es respecten de manera força precària... A menys d'una setmana de la seva arribada jo ja el tinc rebatejat com a Galifardeu. I probablement l'Akiles (el gran dels dos) l'anomenarà per "Petit Cabró forani que vens a menjar-te el meu pinso". La veritat és que està siguent una setmaneta dura d'adaptació. L'Akiles dormia plàcidament abans de l'arribada del petit, i tampoc havia conviscut mai amb d'altres gats, així que ja us podeu imaginar. L'amo absolut fins aquell moment es veia atemorit davant la possibilitat de ser destronat, i ho feia saber. Després de les pertinents presentacions de rigor, amb les tradicionals bufades i enxerinades dels gats per part de l'Akiles (rebudes amb cert temor i molta prudència pel Galifardeu nouvingut) es va donar pas a la curiositat per examinar al petit pelut que hi havia dins del transportín. Tot el vespre el van passar així, en un cerimonial ple de significats per tal d'aclarir les posicions de cadascun desde bon principi.

L'experiència dels que tenim germans és un bagatge interessant a l'hora de donar cert marge a les baralles entre els felins (perque mira que s'arriben a donar, o més ben dit el petit intenta protegir-se del gran). La situació s'ha normalitzat una miqueta. Els primers dies l'Akiles vivia en permanent tensió i cabreig. Portava una cara de mala òstia que riu-te'n dels nens petits fent morros. Es passava les hores fent un marcatge exhaustiu al Koke, i no li treia l'ull de sobre en cap moment. Afortunadament la situació es va suavitzant, i així van passant els dies...




Mica en mica es fan més un amb l'altre... tenen moments de pau, fins i tot de germanor felina. Així doncs, ja teniu presentat el nou habitant de la casa. Més endavant ja miraré si segueixo passant "partes" del dia a dia dels petits dimonets peluts ... de moment he aprofitat l'ocasió per penjar fotos en un post. Ja veurem com queda.


Fins un altre!!

N'hi ha que diuen prou...

Hola a tohom...

Feia molt q no omplia amb més dissertacions aquest petit espai virtual que em cedeixen... A vegades no ve de gust escriure. A vegades no sap què escriure... i a vegades no saps com fer-ho. Crec en l'utilitat del "blog" com a eina d'alliberament neuronal pels que signen els posts. També serveix pel petit (o gran) grup de voyeurs literaris que es limiten a llegir què escriu cadascun desde aquesta ambigua distància virtual. En fi, a tots i cadascun dels que volgueu llegir allò que escrigui, aquí ho teniu...

No ho poso en el meu perfil, xo dubto que algun dels que mireu aquest blog no ho feu xq quelcom em coneixeu. Molts ho sabeu, sóc jugador de waterpolo. Els que no en tenieu ni idea, ara en sou assabentats... I no sé quants de vosaltres seguiu sense saber la tràgica notícia del cap de setmana. Evidentment no em refereixo a la derrota del Barça en el Reyno de Navarra (no puc negar que me n'alegro moderadament). És una notícia de la que no puc alegrar-me'n. Es tracta de la mort de l'ex-porter de la selecció nacional de waterpolo, Jesús Rollán. Un home que va assolir les fites més altes en l'àmbit esportiu. Campió olímpic, mundial, també guanyador de la Champions League, i un llarg etcètera de mèrits esportius que omplirien un palmarés esportiu molt lloable. Però sembla ser que de poc o molt poc li serveix tot això ara. Amb només 37 anys ha posat fi a la seva vida. Tot sembla indicar que ha acabat suicidant-se... Es trobava en una balneari especialitzat en trastorns psíquics i tractaments de desintoxicació. Dissabte al matí el van trobar mort. Es va llançar desde un quart pis.

Aquesta entradeta em servirà per abordar un dilema que desde sempre m'ha rondat el cap. El suicida és un covard o un valent? S'ha de tenir molt de valor per posar fi a l'existència, o és una renúncia a lluitar per buscar solucions als problemes?? Com a tot a la vida, hi ha casos i casos. Potser el Nen (no us equivoqueu, no parlo del de Buenafuente) no estaria massa d'acord amb mi. En molts aspectes per ell no existeix el gris... o blanc o negre. En fi, suposo que trobaríem infinitat de diferents situacions on una opció o una altra serien vistes de vàries maneres distintes. Jo personalment no ho veig tan clar. I segueixo pensant que fins i tot el suicidi és una elecció legítima de cadascú. Crec que irònicament és penat per la llei, xo crec que si realment som éssers lliures (que evidentment no ho som) hauríem de tenir la llibertat d'elecció també en això. Òbviament, l'etiqueta de covard/valent ens la penjaran els que es quedin. Sempre és així. I seran ells qui jutjin la realitat que queda un cop el suicida ja no hi sigui... En fi, tampoc em considero qui per dissertar amb certa profunditat sobre temes tan complexes.

Poc més... volia fer-vos arribar la meva petita reflexió sobre el tema. També buscava tornar a reprendre el fil d'escriure una mica més regularment (a veure si així en Marc no m'esbronca quan ens veiem fent una birra). Doncs així m'acomiado, també us dic que queda pendent un post sobre el Carnestoltes on hi volia penjar les fotos que vaig fer-me amb la meva disfressa, xo no em va quedar massa entusiasme després de rebre la notícia del suïcidi.

En fi, espero que ens retrobem aviat... A reveure a tothom!

Escapada a 11.000 rpm...

Novament divagant...

Com us ha anat desde l'últim post? Espero q estigueu tots bé. Jo la veritat he tingut temporades millors, xo tampoc us feu ara una idea fatalista... Tinc la sort de ser un personatge amb força bona autoregulació. De tant en tant pot portar-me problemes x la sensació d'hermetisme emocional q es pugui desprendre de la meva manera de fer les coses, xo la veritat és q tampoc ser fer-ho gaire millor. Sempre he sigut molt millor oient que narrador personal... deu ser x la gran quantitat d'hores passades escoltant la ràdio, amparat sota la tranquilitat del meu refugi "emocional".... buffff. Qualsevol pensarà que sóc un "ermitaño" solitari, xo no us porteu a error...

Tot el que venia a compartir amb vosaltres és el gran bé que em va fer divendres passat poder "fugir" i escapar-me amb la moto abans que em vinguessin a sobre les parets de casa. Estava intentant fer gestions x poder matricular-me del quatrimestre de primavera a la uni i no trobava a cap de les peces del trencaclosques en que s'han convertit les meves matrícules. Doncs això... tava fart i tampoc podia fer res x solucionar inmediatament el problema, així q vaig enfundar-me les botes i la caçadora, vaig preparar-me la bossa per anar més tard a entrenar, vaig engegar la moto i.... ADÉU!!! A TOMAR POL CULO TODO!!! No sóc pas un fitipaldi temerari, ni molt menys un Rossi virtuós. Vull dir que no és que n'és a 130 x Can Bordoi, ni molt menys... xo jo al meu ritme em va servir x oblidar-me de tot durant l'horeta i mitja q vaig estar voltant arreu. I a més vaig tornar amb la sensació que nava millorant la meva destressa al manillar de la meva moto. Podríem dir que ja sóc cinturó groc, jejejejeje (desconec l'ordre dels colors, xo m'ha fet gràcia l'ocurrència, sóc així de senzillot)

L'escapadeta també va venir motivada per força més factors, xo donat el caràcter públic d'aquest blog, prefereixo rentar draps bruts a casa, o dins del vestuari, jejejejeje. En fin... poca cosa més x avui, bàsicament xq haig d'anar a entrenar i si no faré tard. I no està l'ambient com per tirar-hi coets... Així q fins aviat.


Seguirem compartint...

Meme de rareses...

Val d'acord... Pepo, acceptarem el meme.

La veritat, no sabria ben bé per on començar. Desconec si alguns dels meus hàbits podrien titllar-se de rareses. Desconec si podrien titllar-se de qualsevol cosa. En fi.. ahí os lo dejo:

1.- Digueu-me guarro (xo no sóc l'únic) xo sempre que em tiro a una piscina (ja sigui x entrenar o no...) acostumo a pixar només arribar a l'altra banda. Espero no us ofengueu aquells que en disposeu d'una a casa vostra i alguna vegada m'hagueu invitat.

2.- Sempre em sua el nas abans q qualsevol altra part del cos. És familiar. jejejeje

3.- Al pixar (tema recurrent avui...) acostumo a tirar-me un pet. Ara hi penso i crec q quan estic a l'aigua (recordeu el núm. 1) no ho faig... demà m'hi fixaré... També acostuma a recorrem un calfred x l'esquena... (no tot és escatològic... jejejeje)

4.- Al beure'm una beguda d'ampolla que porti enganxines, sempre les acabo estripant... Aquest fenomen es veu amplificat amb les "estrelles" que begui...

5.- I per finalitzar... deixeu-me rumiar... potser el fet q abans d'un partit procuro saludar a tots els meus companys. I als entrenadors no+ un cop finalitzats els jugadors... Això és quelcom q porto fent desde fa un parell de temporades (no és cosa de superstició, ho asseguro).


En fi, crec q amb això queda resolt el tema del meme que va enviar-me en Pepo (o Sr. Spà si preferiu...) De moment jo aniré a dormir i seguiré pensant rareses (per anomenar-les d'alguna manera), o potser no ho faci... ja veurem.

Bona nit a tothom.

Ja en van 25... pos pel cul te la hinc!!

Bones a tothom!!

Avui dilluns 25 de gener acabo de cumplir 25 anyets... A tots els q m'heu felicitat, gràcies x tot... A la resta, també... jejejejeje. Crec q no he canviat prou en fer-ne 25 com x escriure un post seriòs i transcendent. Així q més q un post aquest escrit quedarà en una mini nota d'agraiment a aquells q us heu enrecordat i dir-vos q a partir d'ara amb la finalització dels meus exàmens el blog espero q es vegi afavorit amb nous escrits (tampoc seran transcendents ni vitals, xo jjo em quedaré molt tranquil...jejejejeje)

Poc temps tinc abans d'anar a entrenar, així q poc més. Fins aviat a tothom. Un petonet.

L'any s'acaba, l'any comença...

Tornem a ser-hi...

M'encanta ser prou obert de mires com per perdre'm poques coses (les que em perdo no és x tancat, sino x gos... ja ho sabeu). L'altre nit vaig participar d'una nit de les q val la pena viure. D'aquelles que quan te les proposen, saps que les hauràs de viure, passi el q passi i amb les conseqüències q puguin ocasionar. I tot això em surt xq tornava a pensar en la música. Aquesta nit q menciono és un concert a la sala Apolo de Barcelona. Les bandes... la banda erem nosaltres. Els músics eren LA FAMILIA RÚSTICA, una primera banda q no recordo el nom xo també sonava bé i MUCHACHITO, un híbrid entre Fito y fitipaldis i Manu Chao, amb ramalasos de Kiko Veneno. Un autèntic màquina de la guitarra. En fi, un concert al que vaig nar amb ganes de passar-m'ho bé, i vaig sortir havent disfrutat com un marrec. La tropa amb la que vam trobar-nos mereixeria un post apart. Aquí deixarem la definició de la "banda".
La nit tb va ser un comiat d'any prematur amb el dropo q més m'estimo d'aquest món, i q tants (i més q vindran) maldecaps m'ha portat. Vam nar-hi plegats, guiats x les xaies (la "tropa"). Algunes d'elles tan despistades q perden coses, tot i q després no ho volen reconèixer. En general un grup de xaies i xaios molt amè i maco. Gent divertida, esbojarrada, oberta i aparentment amb pocs prejudicis. Ja se sap que com més coneixes a la gent més coses hi trobes, xo bona gent en definitiva. En fi... que m'ho vaig passar teta. L'endemà van ser un suplici els entrenos, xo mentres nedava m'acompanyava un somriure als llavis.

Poca cosa més companys i companyes. Que l'any s'acaba... i un nou començarà. Vindran tot de bons propòsits que de ben segur poc tindrem en compte passada la ressaca de cap d'any, xo tot i així els farem. No canviarem tant depressa a aquestes alçades. Si ens anem moldejant ja serà força... No sé, m'acaba de venir al cap l'imatge d'un torn amb una peça de fang girant sense parar. La veritat és q potser és el concepte que dic... nem moldejant i donant forma buscant el que volem q sigui la figura. Xo el torn no pararà... seguirà girant... si el resultat t'agrada, hauràs d'utilitzar l'experiència x seguir amb mà sàvia mantenint la figura tal i com t'agrada. Sempre s'ha de seguir guiant. Si l'abandones saps q acabarà passant... En fi, caldrà no cremar-se i entrar al forn, que mentres es mantingui humit el fang es treballava. Tot sabem que passa un cop cuit...

Molt bon any a tothom. Feu les coses tot el millor que sapigueu i procureu-vos tanta felicitat com sigueu capaços. Als que ja ho sabeu, us ho torno a dir, xq estic tovet i m'agrada sentir-ho (no només d'oïda), us estimo. Sigueu feliços.

P.D: Per cert, quan "evoqui" el concert en sentir Muchachito riuré pensant en la "xaies night"... jejejejeje. NANIT.