divendres, de desembre 02, 2005

El poder d'evocar...

Tornem a ser-hi de nou...


Doncs sí, costa estar-se'n. Tot just he començat, però es fa difícil parar. No crec q aquest blog tingui intencions de diari personal, almenys no en un sentit de relatar el meu dia a dia i el meu voltant i món quotidià. Crec q més aviat l'estic utilitzant com a experiència, una mica com tot a la vida. Experiència enriquidora?? Crec q totes ho són, l'experiència és un grau q diuen. Alliberadora? Podria ser, xo implicaria q necessito alliberar-me, i no sabria dir sí això s'ajustaria a la realitat. Però el q sí q sé és q no em fa cap mal, que em senta bé. I llavors xq parar, no? En fi... q aquí em torneu a tenir de nou, deixant que els meus dits construeixin l'escrit al so del repicar del teclat.


Avui crec q m'ha donat x la música. Per l'immensa quantitat de records, imatges i situacions que evoquen les cançons. Estic escoltant el nou (i únic??) treball d'estudi de James Blunt. Me l'han deixat aquesta tarda... sí, és en mp3. Ara podria dir q només vull comprovar si val la pena comprar-se'l, q si m'agrada em compraré l'original... i podria seguir amb tot un reguitzell de justificacions amb el propòsit de fer excusable la meva falta. Però tots sabem que en el 99% dels casos mai anirem després a comprar el CD original...el seguirem baixant d'internet. En fi, no anaven x akí les meves dissertacions d'avui.

Provarem de reconduir-nos en aquest nou paràgraf. Venia dient que no deixa de sorprendre'm el vincle que es forma entre els records i les cançons. La manera subconscient com es desperten aquests records i imatges en la nostra memòria al sentir els acords d'una melodia o la lletra d'una cançó. Pot dibuixar-se'ns un somriure mel·lancòlic als llavis, o saltar ràpidament a canviar d'emissora a la ràdio. N'hi ha x totes les ocasions, i a més cadascú és un món.

Personalment a mi el passat no em molesta. M'explico. Els records, ja sigui de situacions agradables o d'altres que t'alegres d'haver deixat enrere, no em causen malestar emocional (per intentar explicar-ho d'alguna manera). Probablement sigui una mica amant de les retrospectives personals. M'agrada de tant en tant ser una mica espectador del meu passat. Sense jutjar, sense rencor ni melancolia. Veure una mica com ha anat passant tot i com he arribat a la situació actual. Val a dir que no és un problema de vanitat ni egocentrisme, almenys així ho penso jo. En fi, que el passat passat està, i no val la pena desaprofitar el present capficant-nos més en tot allò que ja no canviarem.


Crec q per avui plegarem. Seguiré encantat de que la música m'evoqui records, i que també em desperti sensacions noves. Seguiré envejant terriblement a aquell que amb la seva veu i música sigui capaç de fer-me sentir viu, que em remogui x dins. I l'envejaré sanament xq m'encanta... ironies de la vida, però, segurament seguiré sense pagar pel seu treball i finançant l'opció a que treballi en condicions x fer-me seguir vibrant. Misèries i paradoxes dels temps que corren.



Seguiré vivint i acompanyant els meus moments amb música, i segurament en algun racó de món podré evocar-los al compàs d'unes notes.



Fins aquí per avui.

2 Comments:

Blogger Angel said...

M'has tret la idea d'un dels posts cabro...jejejejej....
Realment et dono tota la rao del mon, parlar amb la musica..Com arrives a situar les persones, moments i situacions a ritme d'uns acords..
Pero avui, si hagues de triar-ne una sens dubte, despres d'haver llegit aixo, em quedo amb EL FAR DEL SUD.....
gros bisou..

11:38 a. m.  
Blogger Eu said...

Ironies de la vida, avui descobreixo el teu blog, just quan parles de música i de records. Suposo que jo també hi tindria bastantes coses a dir sobre aquest tema...
I més ironies, jo també estic escoltant ara mateix al James Blunt. Val la pena comprar-lo i recordar.
En fi, seguiré les teves reflexions.
Petons des de Madrid!

11:16 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home