Un més no farà mal...

Hola a tothom de nou...

Casualitats de la vida el títol del blog em ve que ni pintat. Desde el passat dijous hi ha una nova incorporació a la casa. Un nou gat. El Koke. Ja venia amb nom, però qualsevol que tingui o hagi tingut algun animal a casa sabrà que els noms es respecten de manera força precària... A menys d'una setmana de la seva arribada jo ja el tinc rebatejat com a Galifardeu. I probablement l'Akiles (el gran dels dos) l'anomenarà per "Petit Cabró forani que vens a menjar-te el meu pinso". La veritat és que està siguent una setmaneta dura d'adaptació. L'Akiles dormia plàcidament abans de l'arribada del petit, i tampoc havia conviscut mai amb d'altres gats, així que ja us podeu imaginar. L'amo absolut fins aquell moment es veia atemorit davant la possibilitat de ser destronat, i ho feia saber. Després de les pertinents presentacions de rigor, amb les tradicionals bufades i enxerinades dels gats per part de l'Akiles (rebudes amb cert temor i molta prudència pel Galifardeu nouvingut) es va donar pas a la curiositat per examinar al petit pelut que hi havia dins del transportín. Tot el vespre el van passar així, en un cerimonial ple de significats per tal d'aclarir les posicions de cadascun desde bon principi.

L'experiència dels que tenim germans és un bagatge interessant a l'hora de donar cert marge a les baralles entre els felins (perque mira que s'arriben a donar, o més ben dit el petit intenta protegir-se del gran). La situació s'ha normalitzat una miqueta. Els primers dies l'Akiles vivia en permanent tensió i cabreig. Portava una cara de mala òstia que riu-te'n dels nens petits fent morros. Es passava les hores fent un marcatge exhaustiu al Koke, i no li treia l'ull de sobre en cap moment. Afortunadament la situació es va suavitzant, i així van passant els dies...




Mica en mica es fan més un amb l'altre... tenen moments de pau, fins i tot de germanor felina. Així doncs, ja teniu presentat el nou habitant de la casa. Més endavant ja miraré si segueixo passant "partes" del dia a dia dels petits dimonets peluts ... de moment he aprofitat l'ocasió per penjar fotos en un post. Ja veurem com queda.


Fins un altre!!

N'hi ha que diuen prou...

Hola a tohom...

Feia molt q no omplia amb més dissertacions aquest petit espai virtual que em cedeixen... A vegades no ve de gust escriure. A vegades no sap què escriure... i a vegades no saps com fer-ho. Crec en l'utilitat del "blog" com a eina d'alliberament neuronal pels que signen els posts. També serveix pel petit (o gran) grup de voyeurs literaris que es limiten a llegir què escriu cadascun desde aquesta ambigua distància virtual. En fi, a tots i cadascun dels que volgueu llegir allò que escrigui, aquí ho teniu...

No ho poso en el meu perfil, xo dubto que algun dels que mireu aquest blog no ho feu xq quelcom em coneixeu. Molts ho sabeu, sóc jugador de waterpolo. Els que no en tenieu ni idea, ara en sou assabentats... I no sé quants de vosaltres seguiu sense saber la tràgica notícia del cap de setmana. Evidentment no em refereixo a la derrota del Barça en el Reyno de Navarra (no puc negar que me n'alegro moderadament). És una notícia de la que no puc alegrar-me'n. Es tracta de la mort de l'ex-porter de la selecció nacional de waterpolo, Jesús Rollán. Un home que va assolir les fites més altes en l'àmbit esportiu. Campió olímpic, mundial, també guanyador de la Champions League, i un llarg etcètera de mèrits esportius que omplirien un palmarés esportiu molt lloable. Però sembla ser que de poc o molt poc li serveix tot això ara. Amb només 37 anys ha posat fi a la seva vida. Tot sembla indicar que ha acabat suicidant-se... Es trobava en una balneari especialitzat en trastorns psíquics i tractaments de desintoxicació. Dissabte al matí el van trobar mort. Es va llançar desde un quart pis.

Aquesta entradeta em servirà per abordar un dilema que desde sempre m'ha rondat el cap. El suicida és un covard o un valent? S'ha de tenir molt de valor per posar fi a l'existència, o és una renúncia a lluitar per buscar solucions als problemes?? Com a tot a la vida, hi ha casos i casos. Potser el Nen (no us equivoqueu, no parlo del de Buenafuente) no estaria massa d'acord amb mi. En molts aspectes per ell no existeix el gris... o blanc o negre. En fi, suposo que trobaríem infinitat de diferents situacions on una opció o una altra serien vistes de vàries maneres distintes. Jo personalment no ho veig tan clar. I segueixo pensant que fins i tot el suicidi és una elecció legítima de cadascú. Crec que irònicament és penat per la llei, xo crec que si realment som éssers lliures (que evidentment no ho som) hauríem de tenir la llibertat d'elecció també en això. Òbviament, l'etiqueta de covard/valent ens la penjaran els que es quedin. Sempre és així. I seran ells qui jutjin la realitat que queda un cop el suicida ja no hi sigui... En fi, tampoc em considero qui per dissertar amb certa profunditat sobre temes tan complexes.

Poc més... volia fer-vos arribar la meva petita reflexió sobre el tema. També buscava tornar a reprendre el fil d'escriure una mica més regularment (a veure si així en Marc no m'esbronca quan ens veiem fent una birra). Doncs així m'acomiado, també us dic que queda pendent un post sobre el Carnestoltes on hi volia penjar les fotos que vaig fer-me amb la meva disfressa, xo no em va quedar massa entusiasme després de rebre la notícia del suïcidi.

En fi, espero que ens retrobem aviat... A reveure a tothom!