L'any s'acaba, l'any comença...

Tornem a ser-hi...

M'encanta ser prou obert de mires com per perdre'm poques coses (les que em perdo no és x tancat, sino x gos... ja ho sabeu). L'altre nit vaig participar d'una nit de les q val la pena viure. D'aquelles que quan te les proposen, saps que les hauràs de viure, passi el q passi i amb les conseqüències q puguin ocasionar. I tot això em surt xq tornava a pensar en la música. Aquesta nit q menciono és un concert a la sala Apolo de Barcelona. Les bandes... la banda erem nosaltres. Els músics eren LA FAMILIA RÚSTICA, una primera banda q no recordo el nom xo també sonava bé i MUCHACHITO, un híbrid entre Fito y fitipaldis i Manu Chao, amb ramalasos de Kiko Veneno. Un autèntic màquina de la guitarra. En fi, un concert al que vaig nar amb ganes de passar-m'ho bé, i vaig sortir havent disfrutat com un marrec. La tropa amb la que vam trobar-nos mereixeria un post apart. Aquí deixarem la definició de la "banda".
La nit tb va ser un comiat d'any prematur amb el dropo q més m'estimo d'aquest món, i q tants (i més q vindran) maldecaps m'ha portat. Vam nar-hi plegats, guiats x les xaies (la "tropa"). Algunes d'elles tan despistades q perden coses, tot i q després no ho volen reconèixer. En general un grup de xaies i xaios molt amè i maco. Gent divertida, esbojarrada, oberta i aparentment amb pocs prejudicis. Ja se sap que com més coneixes a la gent més coses hi trobes, xo bona gent en definitiva. En fi... que m'ho vaig passar teta. L'endemà van ser un suplici els entrenos, xo mentres nedava m'acompanyava un somriure als llavis.

Poca cosa més companys i companyes. Que l'any s'acaba... i un nou començarà. Vindran tot de bons propòsits que de ben segur poc tindrem en compte passada la ressaca de cap d'any, xo tot i així els farem. No canviarem tant depressa a aquestes alçades. Si ens anem moldejant ja serà força... No sé, m'acaba de venir al cap l'imatge d'un torn amb una peça de fang girant sense parar. La veritat és q potser és el concepte que dic... nem moldejant i donant forma buscant el que volem q sigui la figura. Xo el torn no pararà... seguirà girant... si el resultat t'agrada, hauràs d'utilitzar l'experiència x seguir amb mà sàvia mantenint la figura tal i com t'agrada. Sempre s'ha de seguir guiant. Si l'abandones saps q acabarà passant... En fi, caldrà no cremar-se i entrar al forn, que mentres es mantingui humit el fang es treballava. Tot sabem que passa un cop cuit...

Molt bon any a tothom. Feu les coses tot el millor que sapigueu i procureu-vos tanta felicitat com sigueu capaços. Als que ja ho sabeu, us ho torno a dir, xq estic tovet i m'agrada sentir-ho (no només d'oïda), us estimo. Sigueu feliços.

P.D: Per cert, quan "evoqui" el concert en sentir Muchachito riuré pensant en la "xaies night"... jejejejeje. NANIT.

El poder d'evocar...

Tornem a ser-hi de nou...


Doncs sí, costa estar-se'n. Tot just he començat, però es fa difícil parar. No crec q aquest blog tingui intencions de diari personal, almenys no en un sentit de relatar el meu dia a dia i el meu voltant i món quotidià. Crec q més aviat l'estic utilitzant com a experiència, una mica com tot a la vida. Experiència enriquidora?? Crec q totes ho són, l'experiència és un grau q diuen. Alliberadora? Podria ser, xo implicaria q necessito alliberar-me, i no sabria dir sí això s'ajustaria a la realitat. Però el q sí q sé és q no em fa cap mal, que em senta bé. I llavors xq parar, no? En fi... q aquí em torneu a tenir de nou, deixant que els meus dits construeixin l'escrit al so del repicar del teclat.


Avui crec q m'ha donat x la música. Per l'immensa quantitat de records, imatges i situacions que evoquen les cançons. Estic escoltant el nou (i únic??) treball d'estudi de James Blunt. Me l'han deixat aquesta tarda... sí, és en mp3. Ara podria dir q només vull comprovar si val la pena comprar-se'l, q si m'agrada em compraré l'original... i podria seguir amb tot un reguitzell de justificacions amb el propòsit de fer excusable la meva falta. Però tots sabem que en el 99% dels casos mai anirem després a comprar el CD original...el seguirem baixant d'internet. En fi, no anaven x akí les meves dissertacions d'avui.

Provarem de reconduir-nos en aquest nou paràgraf. Venia dient que no deixa de sorprendre'm el vincle que es forma entre els records i les cançons. La manera subconscient com es desperten aquests records i imatges en la nostra memòria al sentir els acords d'una melodia o la lletra d'una cançó. Pot dibuixar-se'ns un somriure mel·lancòlic als llavis, o saltar ràpidament a canviar d'emissora a la ràdio. N'hi ha x totes les ocasions, i a més cadascú és un món.

Personalment a mi el passat no em molesta. M'explico. Els records, ja sigui de situacions agradables o d'altres que t'alegres d'haver deixat enrere, no em causen malestar emocional (per intentar explicar-ho d'alguna manera). Probablement sigui una mica amant de les retrospectives personals. M'agrada de tant en tant ser una mica espectador del meu passat. Sense jutjar, sense rencor ni melancolia. Veure una mica com ha anat passant tot i com he arribat a la situació actual. Val a dir que no és un problema de vanitat ni egocentrisme, almenys així ho penso jo. En fi, que el passat passat està, i no val la pena desaprofitar el present capficant-nos més en tot allò que ja no canviarem.


Crec q per avui plegarem. Seguiré encantat de que la música m'evoqui records, i que també em desperti sensacions noves. Seguiré envejant terriblement a aquell que amb la seva veu i música sigui capaç de fer-me sentir viu, que em remogui x dins. I l'envejaré sanament xq m'encanta... ironies de la vida, però, segurament seguiré sense pagar pel seu treball i finançant l'opció a que treballi en condicions x fer-me seguir vibrant. Misèries i paradoxes dels temps que corren.



Seguiré vivint i acompanyant els meus moments amb música, i segurament en algun racó de món podré evocar-los al compàs d'unes notes.



Fins aquí per avui.