òstia! ja van 3???

De nou per aquí...

Acabo de deixar en Buenafuente a la tele. Abans havia passat per ella l'Eva Hache (de qui em confesso devot desde el seu pas x El Club de la comedia i la Paramount Comedy). I em sorprenc novament sentat davant la pantalla escrivint de nou. Hi ha q abans d'anar a dormir s'asseguren q la ciutat estigui preparada i tanquen llums x anar a fer nones... Ara a mi m'està donant x escriure unes línies abans d'entrar als llençols. Les meves nits començaran a semblar els finals dels capítols de "médico precoz"?? Molts recordareu segurament la sèrie.
En fi... realment tenien raó els "bloggers" experimentats: això enganxa. De la tele al llit passo sempre per la sala de l'ordinador i acostumo a entrar a llegir el correu, o senzillament a deixar engegat l'emule (q per cert em va lentíssim, xo això ja és un altre tema). Però desde fa un parell de dies la meva incursió en la xarxa també inclou un repàs als blogs dels meus amics Àngel i Pepo. Té collons la cosa... ara resultarà q començarem a basar la nostra comunicació en els posts q anirem deixant en els nostres blogs i els corresponents comentaris. La veritat és que no som massa de converses telefòniques (vaja, sereu dels pocs q ho llegireu, i ho sabeu de sobres... ara no sé xq escric com si ho hagués de llegir algú més... jejejejeje) i últimament no m'he prodigat pas amb mails. Podríem dir q tot rondava al voltant del messenger. Xo el messenger vindria a ser un estil com més de conversa. Escrius i responen. Tot molt immediat. Normalment vàries converses simultànies ("estàs amb algú més??" "NOOOO!!! i ara..." no cal q us hi sentiu identificats) En aquests escrits, en canvi, es recupera més l'estil de la carta. Vas escrivint i ningú interromp. Pots anar escupint i vomitant conceptes i idees fins a dir prou.
Aquestes nits em recorden una mica els dos anys q vaig passar vivint sol a Barcelona. Escrivia algunes nits. Normalment era correspondència amb una amiga gallega (de Galícia... perdó...) Estava en un mini pis de poc més de 40 m2 situat en un baix amb una lluminositat prou escassa com per invitar a escriure. Si afegim que no havia tele, doncs la combinació ens dóna un consum exagerat de piles AAA x una ràdio petitona q tenia, molt de temps no perdut al sofà davant la tele i una predisposició emocional a buidar-te davant un paper en blanc.

He parat un moment x veure els estropicis q estava inflingint el gat a la casa. Torno a seure i rellegeixo i veig q he perdut una mica el fil del q desenvolupava (ja vaig avisar q no preparo els escrits). Suposo q tot venia a intentar desenllaçar en la lectura dels vostres blogs... suposo... Crec q és probable q m'hagi adonat una mica el subtil i a la vegada immens canvi en el meu dia a dia q suposa la marxa de l'AMIC, en majúscules (no s'ofengui la resta q tb us aprecio als demés... sin nombres número dos) En el seu blog parla de grans converses mantingudes. No grans x la seva transcendència a nivell mundial. Crec q mai hem intentat arreglar res q no sigui el nostre d'entorn. I no pas per egoistes... crec q més per pragmatisme. Arreglar-se a un mateix és el primer pas per poder procurar ajudar a la resta a que s'arreglin.
Parlava del canvi en el meu dia a dia. La sensació no és nova. Probablement tota la meva existència s'hagi basat en la subtilessa dels canvis i el reordenament emocional i funcional del meu propi dia a dia. Sonarà massa ple d'ambigüetat... és segurament un dels altres trets definidors de la meva manera de ser. Però encara estic molt verd en els blogs com per anar despullant tot el meu dins en una pantalla totalment accessible desde qualsevol indret. El fora sí q ha sigut despullat en algunes ocasions (tampoc tantes, bandarres, no rieu...) Em vinc a referir que estic escrivint adreçant-me a persones molt concretes, xo q en el fons el blog és de domini públic. I mai ha sigut un dels meus forts deixar al descobert el meu dins tan fàcilment. Uns em titllaran de fred, xo els q m'heu arribat a conèixer sabeu prou bé q la informació sempre ha estat allà, xo potser només uns pocs tenen el codi x desxifrar-la....

Perdo gas... no ho dic només pels pets q he anat tirant-me durant tot l'escrit i q em permeten certificar i donar fe que estic podrit. Perdo gas i em dóna la sensació que potser tot sona vague. No pretenc fer articles d'opinió ni alçar-me com un nou gran pensador d'aquest segle. És tot molt més personal... tot més de petit cercle, del cercle important. El proper, el que s'ha de cuidar. El que et recollirà després de veure com has nat x terra. El que probablement sigui molt més petit del que ens volen fer creure... no sé si el tamany importa, xo el contingut sí, i molt.


Definitivament plego x avui (no sin antes mendaros a la... que grans els Gomaespuma) Bona nit a tothom.



Fins el següent (això enganxa)


P.D: No pateixis cabroncete, tothom és a dormir i ara apago els llums.

Començo avui... sigueu benèvols

Bones el q sigui a tothom...

Ja ho dic a dalt, crec q "un més no farà mal"... Frase emprada en múltiples i variades situacions amb desenllaços tan diversos com sorprenents. Mai sabem si "farà mal" fins que ja és massa tard. Quan el moment arriba no val provar d'arreglar-ho, segur q ho espatlles més. Els "jo no volia...", "no pensava q acabaria així...", i d'altres excuses puerils que només volen intentar amagar la responsabilitat dels nostres actes no tenen cabuda. És per això que sempre provo de ser sincer amb mi mateix i fidel als meus principis. Quan les coses s'esguerrin només podran desaprovar-te no compartir les mateixes idees i maneres de fer que tu. I sobre gustos... ja se sap. Mai plou igual per a tots. Parlo en primeríssima persona doncs no em considero ningú per alliçonar i fer doctrina davant la vida que cadascú decideix portar...

En fi, no sé si aquest blog tindrà continuitat. M'agrada escriure. No ho nego. Però sóc terriblement erràtic i divago amb una frecuència excessiva q converteixen els escrits en pseudo exercicis de re-ubicació neuronal probablement poc interessants de ser llegits per internautes àvids d'informació instantània a través de la xarxa. Ja us he avisat... he tornat a naufragar pel mar d'idees caòtiques que solen rondar (q no omplir) el meu cap.

Aquí ho deixaré de moment. Quan arribi el següent escrit veurem per on sortiran els meus pensaments i com quedaran plasmats en aquest nou blog.


Fins la propera.

Torno a casa i segueixo divagant...

Bones a tothom...

La veritat és q aquest escrit està naixent d'un altre començat fa poca estona però no acabat. Segueixo sense portar les regnes dels meus escrits i aquests acaben perdent-se en autèntiques vomitades mentals sense massa solta ni volta. Tampoc tinc molt clar si aquest us acabarà arribant o no...

Tot ha sorgit de com els blogs ens permeten refermar idees en deixar-les escrites. De com s'usaven els escrits per dir coses que no es diuen cara a cara. A vegades perquè es donen per sabudes, a vegades perquè no saben com dir-se. A vegades perquè sencillament ho deixem per una altra ocasió... el "ja li diré més tard" acostuma a venir seguit d'un "ara ja potser no és el moment", i molt probablement acabi amb un "psé, si total ja ho sap..."
Evidentment estic parlant de sentiments. D'emocions. De moments compartits, de complicitats... de les coses q realment encara ens roben un somriure en recordar el viscut... M'estic posant tovet, i no fa massa vaig llegir un post d'un amic q acabava amb un "està plovent, xo em vull mullar" (amb la llicència d'Els Pets, evidentment), i això també em passa a vegades. M'estic posant tovet, i què? Parlar de moments, complicitats i sentiments inevitablement em porta a la ment a alguna gent. Gent que potser para lluny ara mateix (mira Pepo, jo tb parlo de distàncies, jejejeje), i d'altra q tot i estar propera la sents cada com més allunyada...
Sempre he envejat la gent capaç de parlar sense massa embuts dels sentiments que sent cap una altra persona. Em refereixo a la gent q et fa saber q l'importes. I em fa ràbia xq a mi em costa horrors. Confio sempre en que els meus actes parlin per mi... Últimament he procurat q la gent q m'importa ho sàpiga. Probablement no hagi arribat a tothom, xo allà segueixen els meus actes. Alguns els tinc una mica més abandonats que els altres. Omnipresent encara no ho sóc (tampoc aspiro a ser-ho).

Per anar acabant, simplement volia deixar una petita reflexió personal. Vindria encaminada a que no es pot obligar a ningú a que siguem importants x ell/ella. Tothom es ben lliure de triar camins, opcions i gent x envoltar-se. Si algú no vol compartir el camí amb nosaltres, què hi farem... Si això et suposa una entrebancada, busca coixí en els q sí q t'aprecien. Aquests són els que s'han de cuidar, els q valen... i escassejen. Sense por a la batacada. Les caigudes ajuden molt a veure els qui estan allà x recollir-te...


Ho deixaré ja x avui xq crec q mesclo massa coses diferents... Si esteu ja llegint això és q sí q finalment està publicat. Cuideu-vos molt tots... fins aviat.




Per cert... només volia dir-vos q sí q m'importeu. No va per tothom, xo als qui va ja ho saben...